El més difícil,
doncs, és sobreviure
amb escates de vidre
a les entranyes,
amb plom, en lloc de
sang, a dins les venes.
Sobreviure: cordar-se
les sabates,
treballar, fer
l'amor, llegir poemes,
veure envellir la
gent, cantar en veu alta,
amb escates de vidre
a les entranyes
i plom, en lloc de
sang, a dins les venes,
sense treure's els
ulls, sense fer a miques
els subtilíssims
mirallets del somni,
i esgüellar com un
porc, de por o d'enveja.
Ara que és un personatge molt
conegut i se li estan fent homenatges, recordo la petjada que va deixar en mi. Vaig
tenir el primer contacte amb la seva obra ja fa molts anys. Era l’any 1996 i jo
havia de viatjar per feina a Milà i ho feia en ferrocarril. Era a última hora
de la tarda que el tren sortia des de l’Estació de França. Com que el viatge
duraria fins a bon matí, vaig anar al quiosc a buscar quelcom per llegir que
fos de butxaca. L’escollit va ser: La fàbrica d’Edicions 62.
Durant una bona estona del viatge
vaig alternar la vista del paisatge, la música i la lectura d’aquells poemes
que parlaven de treball amb un idioma planer. Vaig reconèixer la qualitat, la
bellesa, l’ús de l’idioma, però no hi vaig connectar. En tornar a casa, el llibret
restà durant anys en un prestatge arrenglerat entre molts d’altres companys
literaris.
Uns anys després, havent patit
una forta sotragada en la meva salut, vaig retrobar aquell autor en comprar el
llibre Vint-i-set poemes en tres temps. Llegir-lo fou una forta impressió. Les
frases adquirien nous significats; tot un entrellat de paral·lelismes es teixia
al meu davant. L’immens dolor que es desprenia a cada estrofa em resultava
profundament colpidor. Durant mesos em sentia corprès quan llegia “...mireu-me
bé: sóc l’altre, coix de dos peus...” i el seu dolor era el meu quan llegia
“...amb escates de vidre a les entranyes...” i què bé defineix les sensacions
amb “...esgüellant com un porc, de por o d’enveja...”, com dissecciona l’home a
“A voltes”. No havia pas canviat l’autor, havia canviat jo. No es pot abastar
el que vol dir el poeta si no s’ha estat una mica prop de la seva situació. Ara
quan trobava mirallets entre les seves línies comprenia com es veia; quan
demanava permís per estimar, o crosses per caminar, la seva pena era la meva.
Vaig gaudir enormement de la societat entre ell i en Lluís Llach i
la meva admiració va créixer vers tots dos. Són un exemple d’entrega i
dedicació, de sensibilitat i art, de compromís i honestedat. La vida d’en
Miquel Martí i Pol amb aquella malaltia que de forma inexorable l’anava reduint
és un exemple per mi. La connexió emocional es manté encara però més
racionalitzada i quan em sento molt ensorrat o adolorit, tornar a llegir algun
d’aquests poemes em fa reeixir. A més, el seu patriotisme és alliçonador.
(Escolteu “Ara mateix”)
