lunes, 19 de abril de 2021

Viure o morir? Una decisió bàsica

 

Vuit de juny de dos mil setze

Dins el nostre cos hi ha dues bèsties que mantenen una lluita perpètua. Una s’alimenta de bons sentiments i actituds positives, l’altre creix a base d’egoisme, enveja, luxúria o odi. Quina guanyarà aquesta lluita? Depèn de a quina alimentis millor.

Dins de mi hi ha dos corrents oposats; no un de bo i un de dolent. Simplement oposats. Així li exposava a la Rayén, la meva terapeuta, i ella ho veu natural. Jo li faig la valoració de que això no és bo i s’hi avé. Així doncs? Has d’esbrinar que vols realment i convèncer la part contrària perquè et faci costat.

D’on surt tot plegat? M’explico: per mi i per tu que potser un dia trobaràs això i sentiràs curiositat per conèixer-me una mica més. Quan et diuen que tens càncer et cau el món a sobre. Després quan et diuen que farem quimio i després operar, surt la suficiència del qui ja s’ho sap i penses: Sortirem endavant com l’altre cop. Mires les estadístiques i veus que són prou fomudes, però com que t’operaran, seràs del petit % que se’n surt. Coll avall l’operació, et crida la cirurgiana un dia i et diu que no, que no et poden operar, que no és viable, i quan per fi te’n fas a la idea, el món et cau a sobre perquè el petit % s’ha mort. Saps que sense cirurgia no hi ha possibilitat de curació i que sobreviure més de dos anys és molt dir.

Reprens el treball dels primers dies després del diagnòstic; assumir la certesa d’una mort propera. Exemple: Em van diagnosticar a mig novembre i a 26 del mateix mes havia fet nou testament junt amb el testament vital. Tancava temes, posava en ordre coses, quadrava números. Vas fent un treball mental d’assumir que possiblement ha arribat l’hora i et mires amb curiositat morbosa tot el procés. A fi de comptes tots hem de morir. Potser ja has fet tot el que tenies que fer.

En algun moment parlant amb la Rosa, el meu amor, em diu: No vull que et moris, no podria viure sense tu i li prometo fer tot el que estigui en la meva mà per superar aquest tumor. Fer-li costat tot el temps que pugui. Que no hagi de morir després que jo i patir mentrestant la meva falta. I sento realment que vull estalviar-li aquest patiment. Agafem amb ganes els tractaments (i dic agafem perquè ella m’acompanya en tot moment) i després de molt pensar-ho i consultar-ho accepto sotmetre’m a una nova tanda de radioteràpia que em desaconsellen per perillosa tant l’oncòloga com un reconegut especialista en radiologia. Mirem d’optimitzar l’alimentació, seguir totes les recomanacions, mantenir l’activitat.

Estic fent passes per viure i ara ve la sorpresa: De tan en tan em surt algun pensament del tipus de tancament. Exemple: Potser ja no hi he de tornar al treball; veurem la renda de l’any que ve qui la farà. Una part dins de mi no s’ho creu o no ho vol pensar que és possible superar aquest tumor. Aquestes són les dues besties que trobo dins meu: Una que pensa com curar-se i l’altre que pensa com morir-se. La Rayén em diu que no és pas dolent això i el que jo li dic és que sigui per morir-se o per viure, tot el meu jo hi ha d’anar a una. Si em disperso no faré bé ni una ni altre cosa. Per tan, i en això coincidim, el que cal és que jo m’aclari, que busqui dins meu i trobi les raons per viure i les raons per morir i que faci una llista. No em diu que he de viure, em diu que jo he d’escollir on vull anar, i per això he de trobar i valorar els arguments amb que lluiten les dues feres dins meu. Aquest és un treball de reflexió i d’introspecció molt potent que requereix molt de valor i molt de temps.

La primera impressió és de buidor. Quan busques arguments per viure veus que calen il·lusions i ja fa temps que la meva vida no m’engresca gaire. Hi ha poques coses que em facin il·lusió. Puc gaudir i gaudeixo intensament d’algunes coses, m’emociono fàcilment, però no tinc objectius que m’engresquin. Objectius físics són difícils (excursions, nedar, esforços variats) perquè m’esgoto molt ràpidament. Per tan caldria trobar fites més mentals o d’activitat de baix impacte. En resum poder dir que la vida té un propòsit. I aquesta constatació és la que alimenta l’altre part; ja no queda res per fer, ja no queden objectius que assolir, és hora d’acabar. Aquesta és la primera aproximació. Desoladora.

La debilitat i el cansament físic porten al desànim i el desànim al pessimisme i la tristor. El pessimisme enfosqueix la ment i s’instaura un cercle viciós. Et sembla que estàs lligat a una roda que t’ocupa tot el temps sense proporcionar-te felicitat en un sentit ple. Això agria el caràcter i comença a molestar-te tot i tothom. Estar de mal humor és posar-se una vena als ulls per tapar les coses maques que cada dia ens passen. I el cercle viciós ja està tancat.

Torno a preguntar: És falta d’objectius i propòsits o és que aquesta negror no em deixa veure les coses meravelloses que sé que la vida em dona? Cal recordar que la vida és una successió de moments feliços mentre busquem la felicitat plena. Cada petit instant de felicitat cal guardar-lo dins el cor com una joia. En acabar, tots junts formaran el cos de la felicitat absoluta assolida. I si busco dins meu, n’hi ha molts d’instants d’aquests. Fins i tot en aquestes circumstàncies, els moments segueixen sorgint. No és ben be cert, doncs, que hi hagi tanta buidor. Si és cert que hi ha un problema i que cal aprofundir més.

Disset de juny de dos mil setze

Segueixo tancant temes. El raonament intern agafa sensacions del cos per formar-se una idea de situació. Parlem de canvis: Ara ja sento que l’esòfag ha cicatritzat perquè en menjar no sento aquell dolor de dalt a baix en anar passant el menjar. En canvi, em sembla com si tot ell - l’esòfag- s’hagés fet més estret ja que el menjar sembla entrar més estret. El punt concret que sempre identifico amb el tumor comença a donar mostres de més dificultat de pas. I un cop passat el punt, sembla com si es quedés parat. És a dir una sensació de tenir l’esòfag ple després del tumor. Resumint: Agafo la idea que aquest càncer és agressiu i que es refà ràpid i creix. Estadísticament et calculen 6 mesos si estàs en estadi T4 i no ha de variar molt si no s’opera. Ja els he passat des que em van diagnosticar. Sis més? Potser, si el que sento al cos es confirma. Quan penso en la Cesca, pobreta, no puc evitar dir: espera que després vaig jo. No li pots dir a la Rosa això, la ensorraria massa. Però quan sents dins teu les coses, es formen convenciments. Pots dir que no i treballar per continuar, però no pots negar-te a sentir en el teu cos el progressiu debilitament, el progressiu creixement de les molèsties, la força que canvia de bàndol. Sí, ja sé, actitud positiva; és el que sempre tinc i també en això. El que passa és que tot i fent jo això, les sensacions que tens són negatives. La Rayén em diu que tinc una fuita d’energia. Potser ja és això, que hi ha una cosa/tumor que es menja la meva energia.

Vint-i-dos de juny de dos mil setze

Jo sóc un supervivent. Sempre miro de treure’n profit de la situació en que estigui. Sempre trobo les coses bones que hi ha. Estic dispost a lluitar per recuperar la salut. Què passava doncs? La noticia que no em podien operar va fer molt de furat dins meu. Sabia que l’únic camí amb possibilitats certes de curació definitiva passava per l’extirpació total de l’esòfag i veure aquesta porta tancada va ser un daltabaix fort. A partir d’aquest punt, una part del meu subconscient es va quedar enganxada a aquesta idea i als arguments de la Dra. Martín (la supervivència es compta en mesos, no en anys) Tot i tenir la voluntat de lluita, dins meu es mantenia aquesta dicotomia: Treballaré per curar-me/ja tinc la data de caducitat marcada. Vist així resulta lògic que sempre que fes projeccions en el temps les acabés amb una mena de “això ja no va amb mi perquè jo ja no hi seré”. Comprendre d’on em ve aquesta lluita interna ha estat fonamental i en això la Rayén i la seva homeopatia m’han ajudat molt. Li ho deia a ella: Si una part tiba cap un costat i l’altre en sentit oposat, et desgastes sense bellugar i això és un luxe que no em puc permetre en la meva situació. Així li explicava aquest dimarts: He tingut una xerrada amb les meves dues parts subconscients, i sobretot a la negativa, l’he esbroncada dient-li que potser em moriré, però ara no encara i que el que toca és unificar recursos energètics en una sola direcció. Per tan, no vull ni sentir a parlar de que m’estic morint; ara no toca. Ara el que toca és esforçar-se per superar la malaltia. Em nego a deixar que una part de mi em condicioni. Les coses poden tenir més d’una explicació i em fixaré en la que és més positiva per mi. A hores d’ara puc anar menjant tot i que semblava que potser em quedaria xuclant líquids amb una palleta com a únic recurs. Aquest convenciment m’ha donat noves energies i sento que he superat un escull emocional molt important. Demà parlaré amb en Ballart i seguirem endavant. El meu shankalpa és “Superaré aquesta malaltia”

miércoles, 26 de diciembre de 2018

Al voltant del càncer 15/11/2015


La gran biblioteca on anar a cercar informació. Això és internet. Poses al buscador un mot o hi fas una pregunta i reps milers de pàgines, comentaris, articles o blogs que en parlen. Aquest és el perill: la saturació; cal analitzar des d’on surt una informació i destriar la palla del gra. Mires de trobar dades que t’ajudin a comprendre què et passa i clar, cal ser metge per destriar. La nostra vena hipocondríaca fa que ens identifiquem amb els símptomes que es descriuen.
Sempre hi ha el fantasma que s’amaga als recons foscos dels qui hem patit un càncer. I si ja hi tornem a ser? I et dius: No home no; mai tant, ja seria mala sort. Portes la teva atenció cap a d’altres possibilitats i et quedes més tranquil. Tan se val el què o el com; ara estem aquí. Som al cap del carrer i cal arremangar-se i posar-se a lluitar car la guerra serà llarga i l’oponent poderós.
Teníem cita per les cinc d’una tarda calorosa a mig mes de novembre. Dejuni des de vuit hores abans i des de tres ni aigua. La infermera molt agradable et fa passar i estirar-te al llit que hi ha al mig de la sala. Noto el cor com batega com un tambor tot i que no em sento gens preocupat ni angoixat. Comença els preparatius i et posa en un braç la mànega per la pressió i el didal per la saturació d’oxigen. A l’altre toca punxar per col·locar la via. Sempre em crema molt quan l’agulla s’introdueix a la vena i burxen per passar la cànula de la via. Després posa’t de costat i ja entra el metge que et demana el nom, què et passa i quan peses. El Propofol, narcòtic de la sedació, s’ha de calcular segons el pes. Quan l’injecta tardes dos segons en caure en un son absolut.
El despertar és tan natural com sortir d’un son a casa. Prens consciència i no tens gens de ganes d’obrir els ulls perquè tens molta son. El desig és d’agafar la flassada i tombar-te a seguir dormint. Cap sensació desagradable i fins i tot el record d’un somni balla pel cap. Minut a minut les ganes de dormir minven i ja recordes on ets, notes el moviment de gent i camilles passant i comprens que sou uns quants que esteu a reanimació. S’acosta la infermera i et fa incorporar una mica i notes mareig. No ha passat un quart d’hora des que has pres consciència que ja et fan aixecar i et porten fins a una cadira per esperar al metge que et donarà l’informe.
Sents que criden als teus acompanyants i apareix per la porta la Rosa i la seva cara et diu quin pes es treu del damunt en veure’t. Asseguts els dos rebem el metge que ve amb el sobre a la mà. Tinc males notícies, diu. Hem trobat una ulceració que té mal pronòstic. Hem fet una biòpsia i l’enviem a analitzar urgent per saber amb què ens les tenim. Malauradament, un ja va tenint experiència en aquests temes i sé que el tracte és directament proporcional a la gravetat del cas, i m’estan tractant molt bé. El metge està afectat i mira de fer més suau el diagnòstic. La meva companya al costat es queda esglaiada. No me’n puc estar de simplificar el moment i dic: Vaja que tinc càncer; és un tumor.
L’home molt amable ens dóna totes les explicacions que ens calen i posa en marxa el protocol. Hem d’anar al taulell de l’entrada i concertar la visita amb la Dra. Balaguer de cirurgia digestiva. Li agraeixo la seva humanitat i marxem a fer el tràmit. Hi ha un silenci tens entre la meva esposa i jo. El cor s’encongeix en aquestes situacions. T’han donat un mastegot i estàs una mica en estat de xoc. N’anirem parlant però el primer és sentir-nos junts i poder-nos abraçar i dir-nos que no passarà res. Els fantasmes han sortit de les golfes i arrosseguen les cadenes pels passadissos de la casa.

Al voltant del càncer


Tota aquesta sèrie d'entrades sota el títol genèric de “Al voltant del càncer” són fragments dels escrits fets en la data que els encapçala i estan dins el recull de fets, pensaments i emocions que envolten una etapa.
Perquè els hi dono sortida i els faig públics és el que em demano sense saber massa si és una necessitat egòtica de reconeixement, un procés de catarsi personal o un desig de mostrar-ho per a suport de qui ho pugi necessitar.
En qualsevol cas, despullen les pors, els moments foscos i els moments de joia i pretenen mostrar un camí, una esperança, una llum al fons de la negror.

viernes, 15 de noviembre de 2013

Miquel Martí i Pol i jo.

.
El més difícil, doncs, és sobreviure
amb escates de vidre a les entranyes,
amb plom, en lloc de sang, a dins les venes.
Sobreviure: cordar-se les sabates,
treballar, fer l'amor, llegir poemes,
veure envellir la gent, cantar en veu alta,
amb escates de vidre a les entranyes
i plom, en lloc de sang, a dins les venes,
sense treure's els ulls, sense fer a miques
els subtilíssims mirallets del somni,
i esgüellar com un porc, de por o d'enveja.

Ara que és un personatge molt conegut i se li estan fent homenatges, recordo la petjada que va deixar en mi. Vaig tenir el primer contacte amb la seva obra ja fa molts anys. Era l’any 1996 i jo havia de viatjar per feina a Milà i ho feia en ferrocarril. Era a última hora de la tarda que el tren sortia des de l’Estació de França. Com que el viatge duraria fins a bon matí, vaig anar al quiosc a buscar quelcom per llegir que fos de butxaca. L’escollit va ser: La fàbrica d’Edicions 62.
Durant una bona estona del viatge vaig alternar la vista del paisatge, la música i la lectura d’aquells poemes que parlaven de treball amb un idioma planer. Vaig reconèixer la qualitat, la bellesa, l’ús de l’idioma, però no hi vaig connectar. En tornar a casa, el llibret restà durant anys en un prestatge arrenglerat entre molts d’altres companys literaris.
Uns anys després, havent patit una forta sotragada en la meva salut, vaig retrobar aquell autor en comprar el llibre Vint-i-set poemes en tres temps. Llegir-lo fou una forta impressió. Les frases adquirien nous significats; tot un entrellat de paral·lelismes es teixia al meu davant. L’immens dolor que es desprenia a cada estrofa em resultava profundament colpidor. Durant mesos em sentia corprès quan llegia “...mireu-me bé: sóc l’altre, coix de dos peus...” i el seu dolor era el meu quan llegia “...amb escates de vidre a les entranyes...” i què bé defineix les sensacions amb “...esgüellant com un porc, de por o d’enveja...”, com dissecciona l’home a “A voltes”. No havia pas canviat l’autor, havia canviat jo. No es pot abastar el que vol dir el poeta si no s’ha estat una mica prop de la seva situació. Ara quan trobava mirallets entre les seves línies comprenia com es veia; quan demanava permís per estimar, o crosses per caminar, la seva pena era la meva.
Vaig gaudir enormement de la societat entre ell i en Lluís Llach i la meva admiració va créixer vers tots dos. Són un exemple d’entrega i dedicació, de sensibilitat i art, de compromís i honestedat. La vida d’en Miquel Martí i Pol amb aquella malaltia que de forma inexorable l’anava reduint és un exemple per mi. La connexió emocional es manté encara però més racionalitzada i quan em sento molt ensorrat o adolorit, tornar a llegir algun d’aquests poemes em fa reeixir. A més, el seu patriotisme és alliçonador. (Escolteu “Ara mateix”) https://www.youtube.com/watch?v=mHhTeDNQRwg

domingo, 7 de julio de 2013

¿Por quien doblan las campanas?

.
Estaba trabajando en casa cuando algo en la tele me ha hecho alzar la mirada. Justo en el momento del canto a san Fermín. Sí, es domingo siete de julio y hoy se realiza el primer encierro en Pamplona. Costumbre tradicional, rito atávico, fiesta grande que despierta emociones intensísimas tanto a favor como en contra. Publicitada mundialmente por Ernest Hemingway, miles de turistas acuden cada año a vivirla. Algo dentro de mí se siente atraído por el espectáculo que se me ofrece y pienso en describir lo que veo, que no lo que es, consciente de que esto no gustará a todo el mundo.
Miles de personas apretujadas en estrechas calles con la intención de correr el encierro. Nervios, caras contraídas por la tensión, pocas risas, la policía conteniendo a los más impacientes. De pronto suena el chupinazo y se abre la puerta de los corrales. La manada de toros y cabestros entra a la calle corriendo alterados y desorientados por el estallido y los gritos de los pastores que les empujan.  No lo saben, pero acaba de empezar el último día de sus vidas. Un toro negro mira a izquierda y derecha mientras corre. Sus sentidos reciben continuos estímulos por el movimiento de los mozos. “Lanza derrotes” explica el comentarista. ¿Es por activa o por pasiva la actitud del toro? ¿Es por instinto agresivo o por estrés? La policía tiene que desalojar a la multitud de gente que se sitúa en la curva de la calle Estafeta. Es el ángulo seguro, pero para uno o dos no para cincuenta, ya que ni queda espacio para que pasen los toros y el que se sitúa en quinta fila no tiene posibilidad de escape y más que embestido será arrollado por la manada.
Sin embargo, no es en estas cosas en las que quedo más desconcertado. La manada se va partiendo y queda un último toro de un bonito color tabaco que a pesar del ambiente frenético, pasa de la carrera al trote y tranquilamente va acercándose a la plaza en el más puro estilo san Fermín, con los mozos citándole para guiarle. De pronto, el toro aminora aún más su trote y se detiene completamente. Envuelto por la gente mira a quienes le rodean, calmadamente gira y observa los desesperados esfuerzos por salir de su alcance de algunos que hasta hace unos segundos le retaban, gira más y contempla a los pastores y el tropel de gente que venía detrás. La gente se empuja para colgarse de las vallas, otros se quedan inmóviles ante él, los más se atropellan mutuamente. La causa del paro es el tapón que han causado las caídas de algunos mozos y que impiden el paso. Cuando por fin se levantan, el paso queda libre y el toro, sin embestir a nadie, continúa su camino hacia la plaza donde se gestará su muerte. No necesitaba ni apuntar, solo con embestir seguro que sus astas encontraban carne, ya que era una pared humana la que le rodeaba. Decía el locutor que era san Fermín con su manto que protege a los mozos.

No puedo dejar de ver la ironía de la situación: ¿Quién se comporta como animal racional y quien como animal irracional? ¿Quién hace del sufrimiento entretenimiento? Sí, ya se; las tradiciones, la costumbre. No se trata de anular la identidad de un pueblo o nación, se trata de conseguir que perduren las tradiciones buenas, no las malas. Para mí y siempre es una opinión subjetiva, son buenas las que hacen sentirse bien y no causan mal. Son malas las que para hacerme sentir bien precisan del mal de otros.
Si no pensara así, seguiría alentando otras tradiciones como ponerle bolas de fuego a un toro, lanzar un carnero desde un campanario, la ablación, los esclavos negros y porque no, los sacrificios humanos. El día que consigamos asimilar que solo somos una parte de la Tierra y no sus dueños, tal vez y solo tal vez, podamos ver todo lo que nos envuelve como parte de nosotros, y solo entonces pensaremos que dañar o matar cualquier cosa viviente es una amputación o un suicido parcial que cometemos sobre nosotros mismos.


Cada vez con mayor intensidad siento una enorme tristeza por constatar que como comunidad, la raza humana, seguimos usando, abusando, arrasando y fagocitando el resto del planeta sin más escrúpulo que nuestra consideración social: el qué dirán. No soy perfecto e intento no ser hipócrita. Cometo muchos errores y yo también abuso del planeta, pero tengo el propósito de intentar mejorar y que mi pisada ecológica disminuya. ¿Cómo no mimar a la madre que me dio la vida? Sé que los encierros continuarán y que habrá quien crea que soy un ignorante o un descastado, pero no por eso dejaré de hacer pública mi opinión. Reclamo amor y respeto.

P.E. Se puede ver todo este encierro en este enlace de

lunes, 3 de junio de 2013

Las sesiones

Poema para nadie en particular

Déjame tocarte con mis palabras,
porque mis manos yacen inútiles como guantes vacíos.

Deja que mis palabrass te acaricien el pelo,
se deslicen por tu espalda
y te hagan cosquillas en el vientre,
porque mis manos, ligeras y volátiles como ladrillos,
hacen caso omiso a mis anhelos, y se niegan tercamente
a hacer realidad mis deseos más íntimos.

Deja que mis palabras entren en tu cabeza
empuñando antorchas,
acéptalas de buen grado en tu ser
para que puedan acariciar suavemente tu interior.




Este es el poema que escribe Mark O’Brien, el personaje en que se basa la película Las sesiones con William H. Macy y una valiente Helen Hunt. Dirigida por Ben Lewin en 2012 narra a través de sus escritos autobiográficos, la vida de un invalido total a causa de la polio. Un hombre que ha vivido la mayor parte de su vida dentro de un pulmón de acero y que está decidido a sus 38 años a perder su virginidad. Con la ayuda de su terapeuta y la orientación de su sacerdote, acomete la empresa de convertir su sueño en realidad

Una lección de alegría y coraje, de superación y determinación, de ternura y respeto. Una aproximación a un mundo que con frecuencia nos parece sórdido o inexistente. Cuando acaba la película sientes emociones varias pero sobretodo valoras mucho más lo que la vida te ha dado.

martes, 11 de septiembre de 2012

El alma de las cosas


Hablábamos sobre las ventajas de los e-book (libro electrónico) que permiten reunir en muy poco peso varias obras, mantener el punto de lectura, escoger el tamaño de letra y guardarlo en un bolsillo.
Argumentaba mi interlocutor que nada podía sustituir al libro de papel. Hay un encanto especial en tocar su papel sedoso, en hojearlo, en sentirlo entre las manos; en poseerlo. Además, estos nuevos formatos son como las setas, aparecen en un determinado momento y antes que te des cuenta, ya han desaparecido. Son de rápida caducidad. Fíjate en los discos de vinilo, las casettes, los CD, los DVD…Aún no has aprendido un sistema, que ya está cayendo en desuso. Cuando quieres usar algo que hace algunos años que has guardado, el formato ya no es compatible. El papel es lo único que perdura siglos.
A finales del siglo XIX, nuestro fanatismo eurocentrista nos impedía ver más allá de nuestros parámetros de medida hasta el punto de llegar a decir que sin escritura no podía existir cultura. De un plumazo, sesudos antropólogos geógrafos e historiadores determinaron que esas gentes que poblaban amplias zonas de África, Asia, América, etc. y que desconocían la escritura, no poseían cultura; vivían en la prehistoria. Desdichada estrechez de miras que dio al traste con la oportunidad de recoger un patrimonio valiosísimo.
Decía mi interlocutor que con el libro electrónico se pierde una conexión con la obra de arte. Que el tacto, la forma, la portada. Que parece que no quede nada cuando acabas de leer. El archivo informático no pasa a formar parte de un estante de brillantes lomos ordenados. Y sí, es cierto; algo se pierde. Yo argumentaba que hay ventajas que compensan esto y que son cambios fruto de la ciencia. Tantos árboles que no serán precisos, tanto espacio, tanta facilidad de transporte y almacenaje. Tantos avances técnicos.
Me pregunto: ¿Solo existe el libro y la escritura? y hago el viaje inverso hacia atrás. ¿Qué debieron pensar aquellos monjes en los escritorios de los monasterios del siglo XV al ver aparecer la imprenta? De golpe, un escrito podía ser reproducido miles de veces y llegar a un amplio público de forma económica. ¡Bien! Pero, ¿Dónde queda la obra manuscrita, el trabajo minucioso de la copia, el arte de la miniatura, precursora de la ilustración, o la impresionante letra capital? El libro perdía su alma para pasar a ser una simple reproducción.
¿Y antes del papel? Ya existía la escritura. Alfabetos cuneiformes o jeroglíficos eran trazados sobre tablillas de arcilla y sobre la roca o pintados en lugares ceremoniales. La comprensión de estos diferentes sistemas era minoritaria ya que prácticamente solo los escribas tenían ese conocimiento. ¿Qué ocurría pues con “el pueblo”? Hasta la Edad Media, gran parte de la sociedad era analfabeta y su aculturización se daba a través de las imágenes: escultura, pintura, arquitectura, colores, etc.; las manifestaciones sociales: danzas, liturgias, ceremoniales; y la transmisión oral. Esta última ha sido el principal vehículo de comunicación para toda la humanidad. Cuantas cosas hemos oído de nuestros padres; cuanto hemos aprendido de tantos profesores que nos explican cosas. Todo. Ha sido y aun es el mayor vehículo de transmisión de la cultura.
¿Si no hay escritura no existe la cultura? Quiero quedarme en una estampa propia de la sabana africana o de las junglas amazónicas pero que entreveo en los recuerdos de mi abuelo materno. El anciano que sienta a su alrededor a niños, jóvenes y seguramente algún adulto y empieza: “Había una vez” y explica la historia de la tribu, de los ancestros, de los espíritus de los que nos han precedido, de la guerra que se hizo contra tal tribu vecina, de como tal bravo guerrero venció a la fiera y se hizo hombre, etc. Es cultura que se transmite de una forma tan válida como la escrita. Y aquí le preguntaba a mi interlocutor donde quedaba la voz modulada, el ritmo escogido o la variación querida para adaptar la historia a los oyentes. ¿Qué debía pensar el contador de cuentos, el trovador y el juglar al ver su arte interpretativo reducido a unas frías letras trazadas sobre un papel?
A cada etapa que avanzamos algo se pierde: el arte de quien cuenta la historia, el arte de quien la escribe e ilustra, el buen hacer del editor. ¿Si tanto se pierde, no quedará nada? Sigue quedando. Seguimos hechizándonos ante un buen relato porque lo importante es el contenido, no el continente. Todo cuanto queda es el alma de la historia o el conocimiento en sí, y lo que se pierde son las diferentes almas añadidas. Así un manuscrito, no es lo mismo que un relato. Uno incorpora el alma de la historia más el alma del contador, el otro el alma de la historia más la del ilustrador. Compararlos es comparar peras con plátanos. Debemos asumirlo para no compararlo y si acaso, disfrutar de las ventajas que cada uno puede ofrecernos.
Esta era la antigua labor del alquimista. El químico mezcla productos de la naturaleza y obtiene otro diferente y que es tan solo materia inerte. El alquimista hacía lo mismo pero además le transmitía alma. Esa era su magia. Por eso, yo me quedo con el relato del anciano; porque su alma se añade al alma de la historia que cuenta, y en esa unión puedo sentir vivo el calor humano.
A fin de cuentas, la ciencia nos da un conocimiento puramente material como el producto del químico y el ser humano lo que busca es el alma de las cosas.