Vuit de juny de dos mil setze
Dins el nostre cos hi ha dues
bèsties que mantenen una lluita perpètua. Una s’alimenta de bons sentiments i
actituds positives, l’altre creix a base d’egoisme, enveja, luxúria o odi.
Quina guanyarà aquesta lluita? Depèn de a quina alimentis millor.
Dins de mi hi ha dos corrents
oposats; no un de bo i un de dolent. Simplement oposats. Així li exposava a la
Rayén, la meva terapeuta, i ella ho veu natural. Jo li faig la valoració de que
això no és bo i s’hi avé. Així doncs? Has d’esbrinar que vols realment i
convèncer la part contrària perquè et faci costat.
D’on surt tot plegat? M’explico:
per mi i per tu que potser un dia trobaràs això i sentiràs curiositat per
conèixer-me una mica més. Quan et diuen que tens càncer et cau el món a sobre.
Després quan et diuen que farem quimio i després operar, surt la suficiència
del qui ja s’ho sap i penses: Sortirem endavant com l’altre cop. Mires les
estadístiques i veus que són prou fomudes, però com que t’operaran, seràs del
petit % que se’n surt. Coll avall l’operació, et crida la cirurgiana un dia i
et diu que no, que no et poden operar, que no és viable, i quan per fi te’n fas
a la idea, el món et cau a sobre perquè el petit % s’ha mort. Saps que sense
cirurgia no hi ha possibilitat de curació i que sobreviure més de dos anys és
molt dir.
Reprens el treball dels primers
dies després del diagnòstic; assumir la certesa d’una mort propera. Exemple: Em
van diagnosticar a mig novembre i a 26 del mateix mes havia fet nou testament
junt amb el testament vital. Tancava temes, posava en ordre coses, quadrava
números. Vas fent un treball mental d’assumir que possiblement ha arribat
l’hora i et mires amb curiositat morbosa tot el procés. A fi de comptes tots
hem de morir. Potser ja has fet tot el que tenies que fer.
En algun moment parlant amb la
Rosa, el meu amor, em diu: No vull que et moris, no podria viure sense tu i li
prometo fer tot el que estigui en la meva mà per superar aquest tumor. Fer-li
costat tot el temps que pugui. Que no hagi de morir després que jo i patir
mentrestant la meva falta. I sento realment que vull estalviar-li aquest
patiment. Agafem amb ganes els tractaments (i dic agafem perquè ella
m’acompanya en tot moment) i després de molt pensar-ho i consultar-ho accepto
sotmetre’m a una nova tanda de radioteràpia que em desaconsellen per perillosa
tant l’oncòloga com un reconegut especialista en radiologia. Mirem d’optimitzar
l’alimentació, seguir totes les recomanacions, mantenir l’activitat.
Estic fent passes per viure i ara
ve la sorpresa: De tan en tan em surt algun pensament del tipus de tancament.
Exemple: Potser ja no hi he de tornar al treball; veurem la renda de l’any que
ve qui la farà. Una part dins de mi no s’ho creu o no ho vol pensar que és
possible superar aquest tumor. Aquestes són les dues besties que trobo dins
meu: Una que pensa com curar-se i l’altre que pensa com morir-se. La Rayén em
diu que no és pas dolent això i el que jo li dic és que sigui per morir-se o
per viure, tot el meu jo hi ha d’anar a una. Si em disperso no faré bé ni una
ni altre cosa. Per tan, i en això coincidim, el que cal és que jo m’aclari, que
busqui dins meu i trobi les raons per viure i les raons per morir i que faci
una llista. No em diu que he de viure, em diu que jo he d’escollir on vull
anar, i per això he de trobar i valorar els arguments amb que lluiten les dues
feres dins meu. Aquest és un treball de reflexió i d’introspecció molt potent
que requereix molt de valor i molt de temps.
La primera impressió és de
buidor. Quan busques arguments per viure veus que calen il·lusions i ja fa
temps que la meva vida no m’engresca gaire. Hi ha poques coses que em facin
il·lusió. Puc gaudir i gaudeixo intensament d’algunes coses, m’emociono
fàcilment, però no tinc objectius que m’engresquin. Objectius físics són
difícils (excursions, nedar, esforços variats) perquè m’esgoto molt ràpidament.
Per tan caldria trobar fites més mentals o d’activitat de baix impacte. En
resum poder dir que la vida té un propòsit. I aquesta constatació és la que
alimenta l’altre part; ja no queda res per fer, ja no queden objectius que
assolir, és hora d’acabar. Aquesta és la primera aproximació. Desoladora.
La debilitat i el cansament físic
porten al desànim i el desànim al pessimisme i la tristor. El pessimisme
enfosqueix la ment i s’instaura un cercle viciós. Et sembla que estàs lligat a
una roda que t’ocupa tot el temps sense proporcionar-te felicitat en un sentit
ple. Això agria el caràcter i comença a molestar-te tot i tothom. Estar de mal
humor és posar-se una vena als ulls per tapar les coses maques que cada dia ens
passen. I el cercle viciós ja està tancat.
Torno a preguntar: És falta
d’objectius i propòsits o és que aquesta negror no em deixa veure les coses
meravelloses que sé que la vida em dona? Cal recordar que la vida és una
successió de moments feliços mentre busquem la felicitat plena. Cada petit
instant de felicitat cal guardar-lo dins el cor com una joia. En acabar, tots
junts formaran el cos de la felicitat absoluta assolida. I si busco dins meu,
n’hi ha molts d’instants d’aquests. Fins i tot en aquestes circumstàncies, els
moments segueixen sorgint. No és ben be cert, doncs, que hi hagi tanta buidor.
Si és cert que hi ha un problema i que cal aprofundir més.
Disset de juny de dos mil setze
Segueixo tancant temes. El
raonament intern agafa sensacions del cos per formar-se una idea de situació.
Parlem de canvis: Ara ja sento que l’esòfag ha cicatritzat perquè en menjar no
sento aquell dolor de dalt a baix en anar passant el menjar. En canvi, em
sembla com si tot ell - l’esòfag- s’hagés fet més estret ja que el menjar
sembla entrar més estret. El punt concret que sempre identifico amb el tumor
comença a donar mostres de més dificultat de pas. I un cop passat el punt,
sembla com si es quedés parat. És a dir una sensació de tenir l’esòfag ple
després del tumor. Resumint: Agafo la idea que aquest càncer és agressiu i que
es refà ràpid i creix. Estadísticament et calculen 6 mesos si estàs en estadi
T4 i no ha de variar molt si no s’opera. Ja els he passat des que em van
diagnosticar. Sis més? Potser, si el que sento al cos es confirma. Quan penso
en la Cesca, pobreta, no puc evitar dir: espera que després vaig jo. No li pots
dir a la Rosa això, la ensorraria massa. Però quan sents dins teu les coses, es
formen convenciments. Pots dir que no i treballar per continuar, però no pots
negar-te a sentir en el teu cos el progressiu debilitament, el progressiu
creixement de les molèsties, la força que canvia de bàndol. Sí, ja sé, actitud
positiva; és el que sempre tinc i també en això. El que passa és que tot i fent
jo això, les sensacions que tens són negatives. La Rayén em diu que tinc una
fuita d’energia. Potser ja és això, que hi ha una cosa/tumor que es menja la
meva energia.
Vint-i-dos de juny de dos mil
setze
Jo sóc un supervivent. Sempre
miro de treure’n profit de la situació en que estigui. Sempre trobo les coses
bones que hi ha. Estic dispost a lluitar per recuperar la salut. Què passava
doncs? La noticia que no em podien operar va fer molt de furat dins meu. Sabia
que l’únic camí amb possibilitats certes de curació definitiva passava per
l’extirpació total de l’esòfag i veure aquesta porta tancada va ser un
daltabaix fort. A partir d’aquest punt, una part del meu subconscient es va
quedar enganxada a aquesta idea i als arguments de la Dra. Martín (la supervivència
es compta en mesos, no en anys) Tot i tenir la voluntat de lluita, dins meu es
mantenia aquesta dicotomia: Treballaré per curar-me/ja tinc la data de
caducitat marcada. Vist així resulta lògic que sempre que fes projeccions en el
temps les acabés amb una mena de “això ja no va amb mi perquè jo ja no hi
seré”. Comprendre d’on em ve aquesta lluita interna ha estat fonamental i en
això la Rayén i la seva homeopatia m’han ajudat molt. Li ho deia a ella: Si una
part tiba cap un costat i l’altre en sentit oposat, et desgastes sense bellugar
i això és un luxe que no em puc permetre en la meva situació. Així li explicava
aquest dimarts: He tingut una xerrada amb les meves dues parts subconscients, i
sobretot a la negativa, l’he esbroncada dient-li que potser em moriré, però ara
no encara i que el que toca és unificar recursos energètics en una sola
direcció. Per tan, no vull ni sentir a parlar de que m’estic morint; ara no
toca. Ara el que toca és esforçar-se per superar la malaltia. Em nego a deixar
que una part de mi em condicioni. Les coses poden tenir més d’una explicació i
em fixaré en la que és més positiva per mi. A hores d’ara puc anar menjant tot
i que semblava que potser em quedaria xuclant líquids amb una palleta com a
únic recurs. Aquest convenciment m’ha donat noves energies i sento que he
superat un escull emocional molt important. Demà parlaré amb en Ballart i
seguirem endavant. El meu shankalpa
és “Superaré aquesta malaltia”
