La gran biblioteca on
anar a cercar informació. Això és internet. Poses al buscador un mot o hi fas
una pregunta i reps milers de pàgines, comentaris, articles o blogs que en
parlen. Aquest és el perill: la saturació; cal analitzar des d’on surt una
informació i destriar la palla del gra. Mires de trobar dades que t’ajudin a
comprendre què et passa i clar, cal ser metge per destriar. La nostra vena
hipocondríaca fa que ens identifiquem amb els símptomes que es descriuen.
Sempre hi ha el fantasma que
s’amaga als recons foscos dels qui hem patit un càncer. I si ja hi tornem a
ser? I et dius: No home no; mai tant, ja seria mala sort. Portes la teva
atenció cap a d’altres possibilitats i et quedes més tranquil. Tan se val el
què o el com; ara estem aquí. Som al cap del carrer i cal arremangar-se i
posar-se a lluitar car la guerra serà llarga i l’oponent poderós.
Teníem cita per les cinc d’una
tarda calorosa a mig mes de novembre. Dejuni des de vuit hores abans i des de
tres ni aigua. La infermera molt agradable et fa passar i estirar-te al llit
que hi ha al mig de la sala. Noto el cor com batega com un tambor tot i que no
em sento gens preocupat ni angoixat. Comença els preparatius i et posa en un
braç la mànega per la pressió i el didal per la saturació d’oxigen. A l’altre
toca punxar per col·locar la via. Sempre em crema molt quan l’agulla s’introdueix
a la vena i burxen per passar la cànula de la via. Després posa’t de costat i
ja entra el metge que et demana el nom, què et passa i quan peses. El Propofol,
narcòtic de la sedació, s’ha de calcular segons el pes. Quan l’injecta tardes
dos segons en caure en un son absolut.
El despertar és tan natural com
sortir d’un son a casa. Prens consciència i no tens gens de ganes d’obrir els
ulls perquè tens molta son. El desig és d’agafar la flassada i tombar-te a
seguir dormint. Cap sensació desagradable i fins i tot el record d’un somni
balla pel cap. Minut a minut les ganes de dormir minven i ja recordes on ets,
notes el moviment de gent i camilles passant i comprens que sou uns quants que
esteu a reanimació. S’acosta la infermera i et fa incorporar una mica i notes
mareig. No ha passat un quart d’hora des que has pres consciència que ja et fan
aixecar i et porten fins a una cadira per esperar al metge que et donarà
l’informe.
Sents que criden als teus
acompanyants i apareix per la porta la Rosa i la seva cara et diu quin pes es
treu del damunt en veure’t. Asseguts els dos rebem el metge que ve amb el sobre
a la mà. Tinc males notícies, diu. Hem trobat una ulceració que té mal
pronòstic. Hem fet una biòpsia i l’enviem a analitzar urgent per saber amb què
ens les tenim. Malauradament, un ja va tenint experiència en aquests temes i sé
que el tracte és directament proporcional a la gravetat del cas, i m’estan tractant
molt bé. El metge està afectat i mira de fer més suau el diagnòstic. La meva
companya al costat es queda esglaiada. No me’n puc estar de simplificar el
moment i dic: Vaja que tinc càncer; és un tumor.
L’home molt amable ens dóna totes
les explicacions que ens calen i posa en marxa el protocol. Hem d’anar al
taulell de l’entrada i concertar la visita amb la Dra. Balaguer de cirurgia
digestiva. Li agraeixo la seva humanitat i marxem a fer el tràmit. Hi ha un
silenci tens entre la meva esposa i jo. El cor s’encongeix en aquestes
situacions. T’han donat un mastegot i estàs una mica en estat de xoc. N’anirem
parlant però el primer és sentir-nos junts i poder-nos abraçar i dir-nos que no
passarà res. Els fantasmes han sortit de les golfes i arrosseguen les cadenes
pels passadissos de la casa.
