viernes, 15 de noviembre de 2013

Miquel Martí i Pol i jo.

.
El més difícil, doncs, és sobreviure
amb escates de vidre a les entranyes,
amb plom, en lloc de sang, a dins les venes.
Sobreviure: cordar-se les sabates,
treballar, fer l'amor, llegir poemes,
veure envellir la gent, cantar en veu alta,
amb escates de vidre a les entranyes
i plom, en lloc de sang, a dins les venes,
sense treure's els ulls, sense fer a miques
els subtilíssims mirallets del somni,
i esgüellar com un porc, de por o d'enveja.

Ara que és un personatge molt conegut i se li estan fent homenatges, recordo la petjada que va deixar en mi. Vaig tenir el primer contacte amb la seva obra ja fa molts anys. Era l’any 1996 i jo havia de viatjar per feina a Milà i ho feia en ferrocarril. Era a última hora de la tarda que el tren sortia des de l’Estació de França. Com que el viatge duraria fins a bon matí, vaig anar al quiosc a buscar quelcom per llegir que fos de butxaca. L’escollit va ser: La fàbrica d’Edicions 62.
Durant una bona estona del viatge vaig alternar la vista del paisatge, la música i la lectura d’aquells poemes que parlaven de treball amb un idioma planer. Vaig reconèixer la qualitat, la bellesa, l’ús de l’idioma, però no hi vaig connectar. En tornar a casa, el llibret restà durant anys en un prestatge arrenglerat entre molts d’altres companys literaris.
Uns anys després, havent patit una forta sotragada en la meva salut, vaig retrobar aquell autor en comprar el llibre Vint-i-set poemes en tres temps. Llegir-lo fou una forta impressió. Les frases adquirien nous significats; tot un entrellat de paral·lelismes es teixia al meu davant. L’immens dolor que es desprenia a cada estrofa em resultava profundament colpidor. Durant mesos em sentia corprès quan llegia “...mireu-me bé: sóc l’altre, coix de dos peus...” i el seu dolor era el meu quan llegia “...amb escates de vidre a les entranyes...” i què bé defineix les sensacions amb “...esgüellant com un porc, de por o d’enveja...”, com dissecciona l’home a “A voltes”. No havia pas canviat l’autor, havia canviat jo. No es pot abastar el que vol dir el poeta si no s’ha estat una mica prop de la seva situació. Ara quan trobava mirallets entre les seves línies comprenia com es veia; quan demanava permís per estimar, o crosses per caminar, la seva pena era la meva.
Vaig gaudir enormement de la societat entre ell i en Lluís Llach i la meva admiració va créixer vers tots dos. Són un exemple d’entrega i dedicació, de sensibilitat i art, de compromís i honestedat. La vida d’en Miquel Martí i Pol amb aquella malaltia que de forma inexorable l’anava reduint és un exemple per mi. La connexió emocional es manté encara però més racionalitzada i quan em sento molt ensorrat o adolorit, tornar a llegir algun d’aquests poemes em fa reeixir. A més, el seu patriotisme és alliçonador. (Escolteu “Ara mateix”) https://www.youtube.com/watch?v=mHhTeDNQRwg